COM S'ACTIVEN ELS GENS?

Totes les cèl·lules d’un individu tenen els mateixos gens. Fins i tot els gens que hi ha en una cèl·lula humana i en una de ximpanzé són iguals en un 99%. Com és, doncs, que les dues espècies són tan diferents entre elles? Com és que una cèl·lula de l’ull i una del fetge tenen funcions tan diferenciades?

La resposta està, en part, en l’expressió gènica. Una cosa és que els gens siguin presents en una cèl·lula, i una altra de diferent que «s’expressin», és a dir, que estiguin activats. És la combinació de quins gens estan actius i quins inactius el que fa que cada cèl·lula sigui diferent.

Per tal que un gen s’expressi, és a dir, per tal que es converteixi en una proteïna, cal primer de tot que una determinada combinació de proteïnes anomenades factors de transcripció reconeguin una part del gen, el promotor, i s’hi uneixin. Des d’aquí cridaran al següent protagonista, l’ARN polimerasa, un enzim que farà una còpia del gen en forma d’ARN. Aquest ARN missatger es modificarà mitjançant l’splicing o em-palmament, i es traduirà per donar lloc finalment a una proteïna.

Es coneixen aproximadament uns 2.000 factors de transcripció humans, la qual cosa vol dir que un 10% de tots els nostres gens pertanyen a aquesta família, la més gran de les famílies proteiques. Això demostra la importància d’aquests factors per a l’organisme. Poden ser activadors o repressors de l’expressió dels gens, però tots ells es caracteritzen per la seva habilitat d’unir-se a l’ADN. Solen treballar en equip, ja que cada gen és reconegut per diversos factors de transcripció. Alhora, cada factor de transcripció pot reconèixer diversos gens; a alguns els activarà i a d’altres els inhibirà.

Així, el que activa cadascun dels nostres gens de forma específica en un moment i lloc donats és la combinació precisa d’una petita proporció d’aquests 2.000 factors.

FONT: IMIM