2009/04/21



Santino és el nom del ximpanzé de trenta anys del Zoo Furuvik de Suècia que està fent anar de bòlid als investigadors. De manera deliberada, Santino recull pedres de la seva estança, algunes les treballa per fer-les més rodones i, més tard, les llança als visitants del zoo. Podria ser que l'ésser humà no fos l'única espècie que fa plans per al futur? Un únic individu, com és el cas de Santino, no és suficient per arribar a aquesta conclusió, però obre un nou camí sobre quines són les capacitats d'aquest grup d'animals.

Planificant l’atac?
Mathias Osvath, de la Universitat de Suècia, ha estat observant atentament Santino i s’ha adonat que el seu estat mental és molt diferent quan col·lecta la munició de quan llança els seus atacs. Osvath afirma que el ximpanzé estava calmat mentre reunia o manipulava les pedres, un estat molt diferent del comportament excitat que demostra quan les llança al visitant.
Quan Santino tenia 16 anys va convertir-se en el mascle dominant del grup. Poc temps després d’adquirir aquesta nova posició de poder, va començar a recollir i tirar pedres. El que feia de forma habitual era col·lectar pedres de la part superior de la muntanyeta que hi ha al seu tancat abans que el zoo obrís les portes als visitants. Aquestes pedres les posava en una pila a la banda de l’illa que poden veure els visitants. I no només això, també agafava peces de ciment de les roques artificials del tancat i les arrodonia a cops. És a dir, creava eines, els seus míssils artesanals, per tirar-los després als visitants que s’acostaven al seu tancat. Realment, sembla que a Santino no li agrada gaire ser el “mico de fira”!

Estudis en profunditat
Tot i que l’actitud de Santino és, si més no, extravagant dins la seva espècie, encara caldrà fer moltes investigacions per poder afirmar que els ximpanzés poden fer plans per al futur. L’observació d’un sol individu no és suficient per fer afirmacions d’aquest tipus. Però malgrat això, Santino ha obert les portes per mirar-nos els ximpanzés de nou com a aquests parents llunyans nostres que poden assemblar-se a nosaltres molt més del que encara estem disposats a acceptar.
Font: Revista Eureka